Archivo de la etiqueta: Comercios

El último día del Mandarín

resized_1

Thung Shing Yeung Au Yeung, dueño del restaurante chino Mandarín, bajó este lunes por última vez la persiana de su establecimiento de cocina china en la avenida Joan Miró, de Palma. Detrás quedan 48 años y 8 meses de trabajo en un local que, con el paso del tiempo, se convirtió en uno de los iconos de la restauración mallorquina; fue el primer restaurante chino que se abrió en la Isla.

«Sí, hoy va a ser un día triste para mí, ya que no voy a hacer lo que he hecho durante muchos años de mi vida. Iré al restaurante, por supuesto, pero solo a ver que todo está en orden, pues mi intención no es desmontarlo, sino dejarlo tal y como está. Al menos durante seis meses, que me tomaré para pensar y meditar. Y también para viajar hasta la tierra donde nací, Hong Kong, y aprovechar para saludar a la familia».

Yeung y su esposa, Tai, estuvieron en la noche de este lunes en el restaurante hasta que se fue el último cliente. Contó que «toda la comida y de bebida que sobre la vamos a donar a Cruz Roja, para que lo reparta entre los más necesitados».

http://ultimahora.es/noticias/sociedad/2017/01/31/245328/ultimo-dia-del-mandarin.html

Miquel de Binifar & Els Comerços

013-A (640x480)
Abans de la descripció dels comerços ubicats en aquesta zona palmesana vull recordar al lector que es tracta del que avui anomenam el Terreno, paraula forastera introduïda a les darreries del segle XIX, sense saber d’on ens ve ni qui la va començar a posar en pràctica. Als papers d’abans de la meitat del segle XVIII sempre citan aquest lloc com a Falda de Bellver i al començament de dit segle Jovellanos l’anomena “Caserío del Corb Marí”. Es refereix a la primitiva zona establerta aleshores, és a dir, als voltants de l’actual “Portassa.”
A la present secció aniré anotant tots els llocs comercials amb els seus amos o dependents singulars, així com “personatges”dignes de ser recordats.
Abans d’anar caminant pels carrers de la nostra barriada vull destacar que aquí seran nomenats amb els noms antics, és a dir, així com els citaven els nostres avantpassats. És de lamentar que, pels capritxos polítics, tals denominacions hagin canviat, algunes un parell de vegades.
Recordem, també, abans d’anar aclarint els fulls del passat, que aquest barri estava compost per dues “ètnies”, com podríem anomenar els seus habitants.Després se n’hi afegí una tercera. Eren els estrangers.
Uns eren els antics residents, que sense estar massa units formaven un poblet. Tothom es coneixia. Fins i tot, la major part tenia el seu malnom
. Altres eren els estiuejants, és a dir, senyors de Ciutat, dels anomenats “polls entrats en costura”, és a dir, que llogaven una casa residencial durant els estius. Normalment eren gent sense massa recursos, però volien figurar com a tals, agraïen el tracte de “Vostè”.
El tercer estament, el componien els que podríem anomenar com “forasters” de categoria. Eren els estrangers rics, la major part artistes. Tan sols vivien aquí els hiverns. Eren molt ben rebuts. Pagaven bé els serveis rebuts.
Consultant amb persones velles del barri o amb els seus descendents, he pogut aconseguir, entre d’altres, les dades que es descriuran. Iniciarem el recorregut venint de Ciutat. Passant s’Aigo Dolça hi havia un petit taller d’un marbrista. L’artesà era un senyor alt i fort amb llargs mostatxos. Es davallava al carrer per una estreta escaleta situada més avall del pis. Estava ubicada aferrada a la paret amitgera de l’anomenat hotel Reina Victòria.
Davant el citat taller hi havia una carboneria i una botigueta d’objectes de ràfia i llata.
Passats uns cent metres, i fent cantonada amb el carrer Bellver, hi havia ubicat un bar luxós, d’aquells que podríem qualificar de dubtosa reputació. L’anomenaven Bar Castillo.

A la part oposada, hi veim una botiga que aleshores la gent anomenava Ca Donya Margalida.
Arribats al que fou centre de la barriada,  és a dir, “sa Placeta” (plaça Gomila), trobam, a l’esquerre, l’apotecaria Caubet. El titular era d’una família vinguda de Puerto Rico. Seguint sempre a l’esquerre, hi havia un cafè anomenat Montecarlo. El duien uns sollerics-francesos. Par damunt hi havia unes modistes famoses anomenades: Magdalein i Rina. Després, un saló dit Mónaco. Seguia després la sempre famosa sala de Tito’s, lloc d’encontre de gent famosa i elegant.
Fent cantonada amb la carretera, hi havia el que deien cafè de sa Placeta. Primitivament era el centre dels taxistes i altres treballadors  desenfeinats. Amb el temps, aquest lloc fou suplert per un altre a la part dreta, propietat d’un senyor anomenat Torres. Tota la clientela de la Placeta va passar en aquest darrer.
Un poc més allunyat, hi havia un local de diversió tan sols obert els cap de setmana. Es deia el Ranxo Grande. S’hi feien balls populars.
Seguint per la carretera i a la  dreta hi havia una merceria anomenada Cactus atenien els clients dues senyorotes. Davant hi havia la barberia amb un nom particular, és a dir, “Can Dasa es cul”.Davant a la part  oposta la botiga anomenada Can Rafel. Seguidament venia la carnisseria de Can Vicenç.

Tot seguit, antigament hi havia una fonda. Després, al mateix lloc, s’instal(là una associació de veïnats anomenada “Bellver”. Quan vingué “El Glorioso Movimiento” fou seu de la “Falange española”. A continuació, a la cantonada, hi tenia el taller de sabates en Pastoret. Només feia calçats luxosos de senyora.omenada Cas-tus
A la part contrari hi havia una església anglicana. Va estar oberta durant molts d’anys.
Tornant a la dreta, venia el famós forn de Can Rollet.
Un lloc que quan jo era petit em feia certa contrarietat, i que tenc com a molt emblemàtic, és la Drogueria.
He sabut per veu dels seus descendents que primitivament fou una apotecaria que un tal Oliver va regentar. Mort l’apotecari, la seva viuda, Antonia Beltrán va anar transformant-la amb drogueria .Estava ubicada a la carretera i tenia ingrés pel carrer Boria a través d’un artístic jardí.
Fins aquí no tindria gaire interès especial, però per a mi aquesta senyora tenia unes característiques molt dignes de plasmar aquí.

Quan la vaig conèixer, era ja d’edat avançada. Per tant, anava amb les espatlles bastant encorbaves. Portava el que seria el moixell un poc descuidat .Quan entraves a la casa responia una veu de molt enfora dient”ja va“ però tardava molt a sortir i aleshores ho feia amb una colorada cotorra damunt l’espatla. Tenia les dents molt deteriorades i s’excusava amb la cotorra perquè li duia molta feina.
Després d’haver-li sol(licitat el producte, tornava a dirigir-se a l’ocell. Acte seguit, es col(locava les petites ulleres damunt el nas i demanava al client què desitjava. Qualque vegada tenia dificultat a trobar-ho. Si el client era habitual li indicava el lloc on ho podia trobar. Després de cobrar, seguia la seva conversa amb l’ “adroguera cotorra”
Davant del comerç esmentat, hi havia l’estanc, únic a la barriada. Els regents eren un matrimoni major i la seva filla casada amb un robust home.
Allà acudíem amb la cartilla de fumadors, que era expedida pel Govern a partir dels divuit anys. Cada setmana ens entregaven un “corteró” de tabac picat i  un paquet  “d’ideales”, que eren unes cigarretes de color groguenc i que tenien necessitat de canviar el paper.
Tornant travessar la carretera i a poques passes, hi havia l’apotecaria del senyor Femenies.
Un altre personatge que obria portes a la mateixa carretera bastant a prop de la Placeta era mestre Joan “Bolleta”, repartidor de gel. El malnom seria per la seva baixa estatura, amb bastant de greix. Era molt agut.

Com sabem, en aquells dies no hi havia carnaval, per prohibició governamental. Aleshores ell es vestia de frac i un capell d’alta copa  i es passejava pel barri. No li podien cridar l’atenció, però ell sí que l’atreia.
Tornant a travessar la carretera, hi podíem veure una construcció. Era una fonda i l’anomenaven “Ses Porxades”.
No massa lluny, però a l’altra part, també hi havia un dels comerços més vells i que va durar molts d’anys, Ens referim a “l’ Hostal d’en Damià”. Era lloc d’aturada per als traginers que, procedents d’Andratx, feien una parada abans d’entrar a Ciutat.
Crec que a l’anomenada carretera i dins la demarcació del barri ja no hi havia cap altre comerç.
A l’ anomenat carrer de la Bonanova hi havia uns quants petits negocis.

Allà on començava el dit carrer, hi havia la botiga de Ca na Pereta. Crec que era de les més antigues. Després, els mateixos amos obriren una lleteria al costat. Supòs que era per fer la competència al veïnat anomenat Santaolalla, que era un foraster mig francès que també feia d’ataconador de sabates.
Un comerç digne de tenir en compte era l’anomenat forn de “Can Pedacet”. Els amos eren d’aquelles persones tan conservadores i estalviadores que s’afluixaven de tota comoditat. En citaré dos exemples. No tenien un vulgar braser i el suplien amb una vella ribella de porcellana.
En qualque ocasió visitaven una casa coneguda, amb el gust de poder-se engronsar als balancins. Vull destacar que tal volta era la família més rica del Terreno.
Al mateix carrer obrien les portes una botiga que vulgarment també era anomenada amb el mal nom dels “Pedacet”. Crec que la fundaren els mateixos del forn i d’ells prengué tal denominació. El nom oficial era de Can Vicenç, és a dir, el propietari .Era de les tantes botigues a les quals terreners tenien reconeguda la cartilla del racionament.
Davant aquesta botiga hi podíem veure l’altra dita “Colmado”. No tenia res d’especial, tan sols l’accent de la madona, que era pollencina.

A pocs metres i a l’altra banda del carrer hi habitava un assaonador. Normalment adobava només pell de conill.
Seguint el mateix carrer central de la barriada hi trobàvem una altra tenda de comestibles anomenada de “Can Cabrer”. La família procedia de Manacor i eren vinguts al barri seguint les petjades del primer ecònom d’aquesta parròquia.
A pocs metres de l’anterior, hi havia un altre comerç de queviures. S’ha d’afegir que molts d’aquests comerços exhibien un rètol dient: “Tienda de Ultramarinos”. Al present, li deien de Can Menut.
Al curt carrer de Porres, i baixant uns escalons, ens trobam amb una altra botiga, que els temps ha esborrat. Es tracta de l’anomenada de “Can Caliu”. Era regentada per un matrimoni de bastant edat, però de poca simpatia. No tenia massa parroquians.

Pel que fa als forns de pa, a més del citat abans, hi podem afegir el de “Can Rollet,” el de “Can Pujades” i, el darrer i més llunyà, l’anomenat “Del Pilar”. Tots aquests forns feien dolços, pans i altres pastissos. Estaven ubicats a la Carretera.(Avui Joann Miró)
Al carrer de la Bonanova hi havia una Merceria. La regentava una senyora un poc  ajupida i el seu germà feia de sastre.
Hi havia un parell de cafès, però el més conegut era el de sa Placeta. Era el centre dels taxistes, dels empleats de l’hotel Mediterráneo i de molts d’altres terreners que hi passaven les hores mortes fent un truc, un escambrí, una amarilla etc. Passats els anys, s’obrí el cafè Torres i l’anomenada clientela passà en aquest altra. L’anomenat de la Placeta va agafar més prestigi. Després, fou el foguer d’artistes estrangers.
Com a llocs de restauració en pla de luxe i, per tant, tan sols servint els turistes, podem contar amb l’anomenat abans hotel Reina Victòria, hotel Mediterráneo i hotel Terreno.

Al present repertori, en podríem afegir d’altres com: fusters, ferrers, carnissers, lleters, venedors ambulants, venedors de verdures. Un era molt particular perquè tan sols duia tres o quatre mercaderies, però en viva veu les repetia. Per tant, pareixia que en duia moltes més.  Entre els venedors  de peix, en citaré un de molt especial perquè passejava el gènere a l’horabaixa. Solia ser sempre alatxeta de bolix. Li deien “En camunyes”. A mitjan dematí passaven unes dones amb peix de molta qualitat. A una, li deien Esperança. Clourem aquesta llista de botigues emblemàtiques  amb la que sempre regentaren els meus avantpassats des dels anys vuitanta del segle XIX anomenada vulgarment “Ca na Trempada”. Era l’única que estava situada a la part alta del Terreno. Aleshores la seva ubicació era de molta utilitat per la gent que anava a passejar pel castell, així com pel gran nombre d’estrangers i artistes que habitaven aquella zona. El propietari era el mestre Pau Far, clavataire. Però era la seva dona i les filles que la regentaven.
Sense cap dubte, hi havia altres comerços, però tan sols he pogut recordar els presents amb les seves anècdotes, i si n’hem deixats alguns intencionadament deu ser pel motiu d’estar mancats de personalitat tradicional antiga.

Aquest recollidor de dades històriques convida al lector més entès en aquesta matèria que, en cas de conèixer altres llocs d’interès, els afegeixi aquí.

Miquel de Binifar.

DEJA TU RECUERDO AL FUTURO (640x480)

Descubriendo a Joe’s

DESCUBRIENDO A JOE'S 02,07,2016-A (640x480)

POR FIN SALE DEL COMA INDUCIDO POR EL ABANDONO.

DE FUERA VENDRAN Y,,,, SI DE FUERA A TENIDO QUE VENIR BIEL A DAR EJEMPLO DE COMO SE HACE A ESOS TONTOS POR CIENTO (COMO DICE SABINA) .

EN LA ESPERA DE TANTOS Y DE TANTO TIEMPO CREIAMOS EN SU VUELTA, AHORA SOLO ESPERAR PARA VER LAS CARTAS QUE LLEVA BIEL, DON PEP NO VOLVERA PORQUE NUNCA ABANDONO SU SITIO, CONOCIENDO A BIEL NOS HARA REGRESAR AL PASADO SIN MOVERNOS DEL FUTURO.

ABUSANO DE SABINA PODEMOS DECIR QUE ESTE FUE EL BARRIO MAS HERMOSO DEL MUNDO Y DEBE VOLVER A SERLO.

GRACIAS BIEL.

 

 

El empresario arruinado explotó varios locales de la plaza Gomila, que fueron precintados.

plaza

Un testigo afirma que la Policía Local de Palma le hacía dos redadas cada fin de semana

Un empresario detalla que 80 agentes entraban en su local con chalecos antibalas y metralletas – Su negocio era competencia del local de un policía

 

Un empresario nocturno de Palma ha detallado al juez el acoso constante que sufrió durante meses por el GAP de la Policía Local, que cada fin de semana realizaba dos redadas en su local de la plaza Gomila. Eran actuaciones cuando menos espectaculares, con la presencia de unos 80 policías que acudían armados con metralletas, chalecos antibalas y escudos de protección. Siempre actuaban a la misma hora, sobre las dos de la madrugada, cuando más público había en la sala. La clientela, como consecuencia de estas insistentes redadas, dejó de acudir al local y se trasladó a otro negocio nocturno que, casualmente, era propiedad de uno de los policías investigados.

Lo perdió todo

El empresario perdió todo el dinero que había invertido para la reforma del local y pasó de tener cada noche a unas 1.600 personas, a únicamente 15 clientes. Cayó en la ruina y tuvo que vivir con su mujer y su hijo en una de las habitaciones del sótano por el acoso al que le sometió la Policía Local de Palma. En las redadas, que se hacían cuando había más clientes, se seguía el protocolo habitual. Los policías ordenaban al personal y a los clientes que sacaran todo lo que llevaban en el bolsillo, les ponían contra la pared con las manos en alto y los cacheaban. Algunos clientes llevaban droga y se deshacían de ella antes de ser cacheados. Cuando los policías la localizaban, según el denunciante, la cogían y se la llevaban. Nunca le entregaron una sola acta de incautación y jamás fue multado por la droga intervenida. Cuando acababa la redada, entraban siempre los mismos policías de la Patrulla Verde, todos ellos investigados por corrupción. “Aparte de reirse, como siempre, esperaban a que no hubiera nadie en el local para decirme buenas noches y hasta otro día“. Aunque no le sancionaban por tenencia de drogas, sí le imponían multas por incumplimientos administrativos, como por ejemplo tener música y permitir que los clientes bailaran, porque el local no tenía permiso de discoteca. Llegó a recibir varias multas de 60.000 euros cada una y, además, como un hecho insólito, la Policía Local le precintó la pista de baile, mientras que permitía que el negocio siguiera abierto.

Este local tenía éxito porque, aparte de su gran aforo, había logrado acoger a una clientela de personas de origen sudamericano. Y se convirtió en la principal competencia de otro local nocturno que era propiedad de uno de los policías locales implicados en la trama, que tras provocar que el testigo perdiera todo lo que tenía, consiguió acoger a toda su clientela, con los beneficios económicos que ello suponía.
Este empresario que ha contado estos hechos al juez explotó dos locales, ambos en la plaza Gomila. El primero era un antiguo prostíbulo, que convirtió en discoteca. Obtuvo una licencia de café concierto, como la mayoría de locales abiertos en esta zona nocturna. Recordó con todo detalle cómo los policías, al comprobar que todos la documentación estaba en regla, empezaron a fijarse en otros detalles del local, como por ejemplo las salidas. Buscaban, según el denunciante, excusas para denunciarle.

Precintos

Tuvo que abandonar este local y abrió otro negocio. El empresario detalló que pronto acudió la Patrulla Verde a realizar una inspección. Los policías le precintaron el local, con la excusa de que se habían cambiado las medidas de evacuación y le aconsejaron que, si quería volver a tener licencia, debía recuperar el estado inicial. Aunque comprobó que el local llevaba más de diez años con la misma estructura, decidió seguir el consejo de la Policía, e invirtió 200.000 euros en una amplia reforma. A pesar de ello, terminó perdiendo también este segundo negocio porque, según su declaración, el acoso policial fue continuo. Antes de cerrarlo, la Policía le precintó el local por superar solo en tres decibelios el nivel de ruido permitido.
Este testigo quiso destacar en la declaración que realizó ante el juez Penalva y el fiscal Subirán el degradante trato que recibía cuando se realizaban las redadas. En concreto, nombró a uno de los policías implicados en la trama, que “se mofaba y se reía cuando me sancionaban”.

diariodemallorca.es/palma/2016/07/14/testigo-afirma-policia-local-palma/1133979.html