Archivo de la etiqueta: Educacion

El increible Nazaret menguante

con-balcon-y-piso-a-640x480

SI NOS FIJAMOS AHI HAY UN BALCON Y A LA DERECHA DOS ALTURAS.

sin-piso-a-640x480

PRIMERO DESAPARECIO LA ALTURA?.

sin-balcon-20161221_123039-a-640x480

Y AHORA EL BALCON.

DESDE LA DONACION PARA LOS NIÑOS NAZARET HA IDO MENGUANDO Y POR LO VISTO SIGUE.

EMPEZO POR DESAPARECER PRESUNTAMENTE EL RESTO DE LEGADO EN FORMA DE CASAS EN EL TERRENO, LOS TALLERES FORMATORIOS Y DEL UNICO QUE QUEDA DUDO QUE SIRVA PARA LA ENSEÑANZA PARA LA QUE FUE CREADO.

AÑOS LLEVA PRESUNTAMENTE EN VENTA EL HUERTO Y QUIEN SABE SI LOS RUMORES DE PRESUNTA VENTA DE LA TOTALIDAD NO SE LLEVEN A CABO.

A ESTO YO LE PONDRIA EL TITULO DE “EL INCREIBLE NAZARET MENGUANTE”.

Fotos de GOOGLE Y JOHNY GUITAR 2016

Miquel de Binifar & Els Clavataires

3005-A (640x480)

ELS  CLAVATAIRES

La nostra barriada del Terreno, coneguda avui  només per les discoteques, clubs de dubtosa reputació i altres negocis del mateix estil, temps enrera era un poblet separat de la ciutat. Tenia vida pròpia: botigues, ferrers, fusters, llanternes. Dones que repartien la llet als domicilis, jovencells que duien el gel a les cases, verdurers amb el carro que pregonaven repetides vegades la varietat dels seus productes; peixateres catalineres amb el cove davall el braç anaven oferint el fruit de la suor dels seus marits, “peix que bota” deien , “i si no bota, ha botat “. Unes poques tavernetes eren suficients per acollir els quatre desenfeinats que hi passaven la vetllada jugant al truc, sense faltar‑hi el capellà del barri. En aquell temps no hi havia ni turistes ni artistes, ni tan sols estiuejants. Tot aquest aplec de gent vingueren després. Com a tot poble mallorquí la gent es coneixia pel malnom. Si eren joves fadrins se’ls tractava de tu, i si eren majors o casats, de vós. I al capellà de vostè.

Una de les primeres famílies que s’establiren al Terreno tenia un ofici avui desaparegut: es tracta dels clavataires.Vingueren   a la meitat del segle XIX i s’instalaren a uns solars recentment urbanitzats, al començament del carrer J. Villalonga. Per la feina que feien se’ls coneixia per aquest nom ja que no hi havia ningú més amb aquest ofici.
Crec que molts dels joves actuals ni tan sols saben de qué es tracta, i dels majors, per ventura n’hi ha pocs que sàpiguen de qué parlam.
Els clavataires estaven inclosos dins el mateix gremi dels ferrers, però en certa manera la seva feina era dedicar‑se només als claus de ferro per a la construcció de vaixells.
Reculem cent cinquanta anys per poder donar una idea d’aquesta feina avui desapareguda per complet.
No mencionarem dades, però els fets tindran lloc dins els anys que van des de la meitat del segle XIX fins els vint‑i‑cinc  del recentment acabat segle.
Com tothom sap, el comerç mar(tim era molt fluid a la nostra illa. Els vaixells eren nombrosos i de cada vegada més grossos. No tan sols navegaven per la Mediterrània sinó també pel mar Carib.
Els productes exportats eren normalment ametles, garroves, oli d’oliva, tàperes, vi, mongetes, i més tard, patates.
Les importacions tamé  eren molt importants. De les colònies duien el sucre, el cafè, l’aiguardent, el rom, etc. I dels ports espanyols importaven un poc de cada cosa.
Tots aquests viatges es feien amb els  vaixells de fusta normalment construïts a les nostres drassanes. Hi prenien part molts d’obrers i molts d’oficis. Una de les coses imprescindibles eren els claus de ferro, i, per tant, els clavataires.

Segons el gruix de la fusta del vaixell es requeria una mida o l’altra dels claus. Hi havia claus que tenien una llargària de vint‑i‑cinc centímetres, normalment de forma quadrada amb una grossa cabota. Per fer aquest escrit  ens hem basat en els claus que feien els clavataires del Terreno: Josep Far, primer, i després el seu fill Pau Far. Amb l’ajuda d’un ase i un pobre carro transportaven primerament el ferro des del moll a casa seva i després a la inversa,  per  entregar els claus acabats. Els mestres d’aixa volien el material sense retard. Per això en qualque ocasió havien de treballar llargues jornades sense descans. Qualque veínat de la fornal es queixava del renou del martell que sonava abans que el sol s’atrevís a sortir. Les eines eren molt rudimentàries, poques i fetes a la mateixa casa. Una manxa per fer vent al foc de la fornal, una enclusa molt original, unes estisores per tallar el ferro, unes estanalles, un martell, unes esmolles i un piló de fusta on anaven clavats quatre ferros molt reforçats amb les mesures dels claus. Acabats els claus , acte seguit anaven dins un recipient que contenia vidriol. Amb l’ajuda d’unes llargues esmolles es treien i ja estaven llests.
És molt curiós veure que entre les restes del derelicte  (vaixell) de l’illa del Sec, segles abans de Crist es veuen uns claus idèntics als construïts pels nostres clavataires. Als començaments dels anys trenta es retirava el darrer dels clavataires del Terreno ja que aquest ofici anava mencabant. Avui el  seu descendent,    que aquí deixa la seva rúbrica ,guarda  una sèrie d’aquests claus com una relíquia del passat. .                                                                                                Com a curiositat vull recalcar que vulgarment eren anomenats :Clavataines
Miquel de Binifar 2016.

DEJA TU RECUERDO AL FUTURO (640x480)

Miquel de Binifar & Els Comerços

013-A (640x480)
Abans de la descripció dels comerços ubicats en aquesta zona palmesana vull recordar al lector que es tracta del que avui anomenam el Terreno, paraula forastera introduïda a les darreries del segle XIX, sense saber d’on ens ve ni qui la va començar a posar en pràctica. Als papers d’abans de la meitat del segle XVIII sempre citan aquest lloc com a Falda de Bellver i al començament de dit segle Jovellanos l’anomena “Caserío del Corb Marí”. Es refereix a la primitiva zona establerta aleshores, és a dir, als voltants de l’actual “Portassa.”
A la present secció aniré anotant tots els llocs comercials amb els seus amos o dependents singulars, així com “personatges”dignes de ser recordats.
Abans d’anar caminant pels carrers de la nostra barriada vull destacar que aquí seran nomenats amb els noms antics, és a dir, així com els citaven els nostres avantpassats. És de lamentar que, pels capritxos polítics, tals denominacions hagin canviat, algunes un parell de vegades.
Recordem, també, abans d’anar aclarint els fulls del passat, que aquest barri estava compost per dues “ètnies”, com podríem anomenar els seus habitants.Després se n’hi afegí una tercera. Eren els estrangers.
Uns eren els antics residents, que sense estar massa units formaven un poblet. Tothom es coneixia. Fins i tot, la major part tenia el seu malnom
. Altres eren els estiuejants, és a dir, senyors de Ciutat, dels anomenats “polls entrats en costura”, és a dir, que llogaven una casa residencial durant els estius. Normalment eren gent sense massa recursos, però volien figurar com a tals, agraïen el tracte de “Vostè”.
El tercer estament, el componien els que podríem anomenar com “forasters” de categoria. Eren els estrangers rics, la major part artistes. Tan sols vivien aquí els hiverns. Eren molt ben rebuts. Pagaven bé els serveis rebuts.
Consultant amb persones velles del barri o amb els seus descendents, he pogut aconseguir, entre d’altres, les dades que es descriuran. Iniciarem el recorregut venint de Ciutat. Passant s’Aigo Dolça hi havia un petit taller d’un marbrista. L’artesà era un senyor alt i fort amb llargs mostatxos. Es davallava al carrer per una estreta escaleta situada més avall del pis. Estava ubicada aferrada a la paret amitgera de l’anomenat hotel Reina Victòria.
Davant el citat taller hi havia una carboneria i una botigueta d’objectes de ràfia i llata.
Passats uns cent metres, i fent cantonada amb el carrer Bellver, hi havia ubicat un bar luxós, d’aquells que podríem qualificar de dubtosa reputació. L’anomenaven Bar Castillo.

A la part oposada, hi veim una botiga que aleshores la gent anomenava Ca Donya Margalida.
Arribats al que fou centre de la barriada,  és a dir, “sa Placeta” (plaça Gomila), trobam, a l’esquerre, l’apotecaria Caubet. El titular era d’una família vinguda de Puerto Rico. Seguint sempre a l’esquerre, hi havia un cafè anomenat Montecarlo. El duien uns sollerics-francesos. Par damunt hi havia unes modistes famoses anomenades: Magdalein i Rina. Després, un saló dit Mónaco. Seguia després la sempre famosa sala de Tito’s, lloc d’encontre de gent famosa i elegant.
Fent cantonada amb la carretera, hi havia el que deien cafè de sa Placeta. Primitivament era el centre dels taxistes i altres treballadors  desenfeinats. Amb el temps, aquest lloc fou suplert per un altre a la part dreta, propietat d’un senyor anomenat Torres. Tota la clientela de la Placeta va passar en aquest darrer.
Un poc més allunyat, hi havia un local de diversió tan sols obert els cap de setmana. Es deia el Ranxo Grande. S’hi feien balls populars.
Seguint per la carretera i a la  dreta hi havia una merceria anomenada Cactus atenien els clients dues senyorotes. Davant hi havia la barberia amb un nom particular, és a dir, “Can Dasa es cul”.Davant a la part  oposta la botiga anomenada Can Rafel. Seguidament venia la carnisseria de Can Vicenç.

Tot seguit, antigament hi havia una fonda. Després, al mateix lloc, s’instal(là una associació de veïnats anomenada “Bellver”. Quan vingué “El Glorioso Movimiento” fou seu de la “Falange española”. A continuació, a la cantonada, hi tenia el taller de sabates en Pastoret. Només feia calçats luxosos de senyora.omenada Cas-tus
A la part contrari hi havia una església anglicana. Va estar oberta durant molts d’anys.
Tornant a la dreta, venia el famós forn de Can Rollet.
Un lloc que quan jo era petit em feia certa contrarietat, i que tenc com a molt emblemàtic, és la Drogueria.
He sabut per veu dels seus descendents que primitivament fou una apotecaria que un tal Oliver va regentar. Mort l’apotecari, la seva viuda, Antonia Beltrán va anar transformant-la amb drogueria .Estava ubicada a la carretera i tenia ingrés pel carrer Boria a través d’un artístic jardí.
Fins aquí no tindria gaire interès especial, però per a mi aquesta senyora tenia unes característiques molt dignes de plasmar aquí.

Quan la vaig conèixer, era ja d’edat avançada. Per tant, anava amb les espatlles bastant encorbaves. Portava el que seria el moixell un poc descuidat .Quan entraves a la casa responia una veu de molt enfora dient”ja va“ però tardava molt a sortir i aleshores ho feia amb una colorada cotorra damunt l’espatla. Tenia les dents molt deteriorades i s’excusava amb la cotorra perquè li duia molta feina.
Després d’haver-li sol(licitat el producte, tornava a dirigir-se a l’ocell. Acte seguit, es col(locava les petites ulleres damunt el nas i demanava al client què desitjava. Qualque vegada tenia dificultat a trobar-ho. Si el client era habitual li indicava el lloc on ho podia trobar. Després de cobrar, seguia la seva conversa amb l’ “adroguera cotorra”
Davant del comerç esmentat, hi havia l’estanc, únic a la barriada. Els regents eren un matrimoni major i la seva filla casada amb un robust home.
Allà acudíem amb la cartilla de fumadors, que era expedida pel Govern a partir dels divuit anys. Cada setmana ens entregaven un “corteró” de tabac picat i  un paquet  “d’ideales”, que eren unes cigarretes de color groguenc i que tenien necessitat de canviar el paper.
Tornant travessar la carretera i a poques passes, hi havia l’apotecaria del senyor Femenies.
Un altre personatge que obria portes a la mateixa carretera bastant a prop de la Placeta era mestre Joan “Bolleta”, repartidor de gel. El malnom seria per la seva baixa estatura, amb bastant de greix. Era molt agut.

Com sabem, en aquells dies no hi havia carnaval, per prohibició governamental. Aleshores ell es vestia de frac i un capell d’alta copa  i es passejava pel barri. No li podien cridar l’atenció, però ell sí que l’atreia.
Tornant a travessar la carretera, hi podíem veure una construcció. Era una fonda i l’anomenaven “Ses Porxades”.
No massa lluny, però a l’altra part, també hi havia un dels comerços més vells i que va durar molts d’anys, Ens referim a “l’ Hostal d’en Damià”. Era lloc d’aturada per als traginers que, procedents d’Andratx, feien una parada abans d’entrar a Ciutat.
Crec que a l’anomenada carretera i dins la demarcació del barri ja no hi havia cap altre comerç.
A l’ anomenat carrer de la Bonanova hi havia uns quants petits negocis.

Allà on començava el dit carrer, hi havia la botiga de Ca na Pereta. Crec que era de les més antigues. Després, els mateixos amos obriren una lleteria al costat. Supòs que era per fer la competència al veïnat anomenat Santaolalla, que era un foraster mig francès que també feia d’ataconador de sabates.
Un comerç digne de tenir en compte era l’anomenat forn de “Can Pedacet”. Els amos eren d’aquelles persones tan conservadores i estalviadores que s’afluixaven de tota comoditat. En citaré dos exemples. No tenien un vulgar braser i el suplien amb una vella ribella de porcellana.
En qualque ocasió visitaven una casa coneguda, amb el gust de poder-se engronsar als balancins. Vull destacar que tal volta era la família més rica del Terreno.
Al mateix carrer obrien les portes una botiga que vulgarment també era anomenada amb el mal nom dels “Pedacet”. Crec que la fundaren els mateixos del forn i d’ells prengué tal denominació. El nom oficial era de Can Vicenç, és a dir, el propietari .Era de les tantes botigues a les quals terreners tenien reconeguda la cartilla del racionament.
Davant aquesta botiga hi podíem veure l’altra dita “Colmado”. No tenia res d’especial, tan sols l’accent de la madona, que era pollencina.

A pocs metres i a l’altra banda del carrer hi habitava un assaonador. Normalment adobava només pell de conill.
Seguint el mateix carrer central de la barriada hi trobàvem una altra tenda de comestibles anomenada de “Can Cabrer”. La família procedia de Manacor i eren vinguts al barri seguint les petjades del primer ecònom d’aquesta parròquia.
A pocs metres de l’anterior, hi havia un altre comerç de queviures. S’ha d’afegir que molts d’aquests comerços exhibien un rètol dient: “Tienda de Ultramarinos”. Al present, li deien de Can Menut.
Al curt carrer de Porres, i baixant uns escalons, ens trobam amb una altra botiga, que els temps ha esborrat. Es tracta de l’anomenada de “Can Caliu”. Era regentada per un matrimoni de bastant edat, però de poca simpatia. No tenia massa parroquians.

Pel que fa als forns de pa, a més del citat abans, hi podem afegir el de “Can Rollet,” el de “Can Pujades” i, el darrer i més llunyà, l’anomenat “Del Pilar”. Tots aquests forns feien dolços, pans i altres pastissos. Estaven ubicats a la Carretera.(Avui Joann Miró)
Al carrer de la Bonanova hi havia una Merceria. La regentava una senyora un poc  ajupida i el seu germà feia de sastre.
Hi havia un parell de cafès, però el més conegut era el de sa Placeta. Era el centre dels taxistes, dels empleats de l’hotel Mediterráneo i de molts d’altres terreners que hi passaven les hores mortes fent un truc, un escambrí, una amarilla etc. Passats els anys, s’obrí el cafè Torres i l’anomenada clientela passà en aquest altra. L’anomenat de la Placeta va agafar més prestigi. Després, fou el foguer d’artistes estrangers.
Com a llocs de restauració en pla de luxe i, per tant, tan sols servint els turistes, podem contar amb l’anomenat abans hotel Reina Victòria, hotel Mediterráneo i hotel Terreno.

Al present repertori, en podríem afegir d’altres com: fusters, ferrers, carnissers, lleters, venedors ambulants, venedors de verdures. Un era molt particular perquè tan sols duia tres o quatre mercaderies, però en viva veu les repetia. Per tant, pareixia que en duia moltes més.  Entre els venedors  de peix, en citaré un de molt especial perquè passejava el gènere a l’horabaixa. Solia ser sempre alatxeta de bolix. Li deien “En camunyes”. A mitjan dematí passaven unes dones amb peix de molta qualitat. A una, li deien Esperança. Clourem aquesta llista de botigues emblemàtiques  amb la que sempre regentaren els meus avantpassats des dels anys vuitanta del segle XIX anomenada vulgarment “Ca na Trempada”. Era l’única que estava situada a la part alta del Terreno. Aleshores la seva ubicació era de molta utilitat per la gent que anava a passejar pel castell, així com pel gran nombre d’estrangers i artistes que habitaven aquella zona. El propietari era el mestre Pau Far, clavataire. Però era la seva dona i les filles que la regentaven.
Sense cap dubte, hi havia altres comerços, però tan sols he pogut recordar els presents amb les seves anècdotes, i si n’hem deixats alguns intencionadament deu ser pel motiu d’estar mancats de personalitat tradicional antiga.

Aquest recollidor de dades històriques convida al lector més entès en aquesta matèria que, en cas de conèixer altres llocs d’interès, els afegeixi aquí.

Miquel de Binifar.

DEJA TU RECUERDO AL FUTURO (640x480)

Llega al puerto de Palma el buque escuela sueco ‘Gunilla’ en 17,11,2016

llega-al-puerto-de-palma-el-buque-escuela-sueco-gunilla-640x480

La embarcación fue construida en 1940 y fue reformada para que los alumnos de un instituto hagan clases y aprendan el manejo de un velero.

El puerto de Palma recibió ayer una de las visitas que se ha convertido en habitual por estas fechas durante los últimos años. Este miércoles arribó a Palma el Gunilla, un precioso y venerable velero de tres palos perteneciente a una asociación sueca. Se trata de un buque escuela que está realizando su habitual crucero de otoño.

La embarcación tiene 76 años. Fue construida en la localidad de Oskarshamn (Suecia) en el año 1940, aunque debido a la Segunda Guerra Mundial, no entró en servicio hasta 1945.

En un principio era un velero construido para el transporte de todo tipo de carga seca, especialmente de cereales. Sus principales zonas de navegación eran el mar Báltico y los estrechos daneses.

En 1954 alargaron el barco ocho metros, convirtiéndose además en motovelero. Así estuvo navegando hasta 1997, fecha en que fue comprado por la asociación sueca MBV de la ciudad de Öckerö que durante dos años lo reformó para convertirlo en un buque escuela.

A día de hoy lo utiliza el instituto Seglande Gymnasieskola de Öckerö para que los alumnos, de edades comprendidas entre los 16 y los 19 años, estén en él temporadas de aproximadamente dos meses. A bordo reciben tanto las enseñanzas náuticas como las de sus estudios normales. Allí realizan excursiones y diversas actividades a lo largo de las diferentes escalas.

Las características del barco son 49,6 metros de eslora y 8,3 de manga. Dispone de tres palos con un altura de 34 metros y una superficie vélica total de 1.040 metros cuadrados, disponiendo además de un motor auxiliar. Su capacidad es de 11 tripulantes más 44 alumnos.

En esta visita a Palma viene de Barcelona, dentro de un viaje de dos meses que se inició en Lisboa el 16 de octubre. También ha estado en Málaga. En principio tiene previsto partir el próximo domingo rumbo a Gibraltar y Agadir, punto final de su periplo.

http://www.diariodemallorca.es/palma/2016/11/17/llega-puerto-palma-buque-escuela/1166194.html#